Economia VS Fiabilitat, el gran desafiament de la digestió anaeròbia


Si bé la digestió anaeròbia és un procés natural que ha sigut explotat per múltiples cultures de diferents maneres, avui dia la tècnica s’ha industrialitzat i desenvolupat de manera molt controlada a través dels avenços tecnològics relacionats amb la biotecnologia i els materials. El principal exponent de l’èxit és la digestió anaeròbia de la mescla completa. Aquesta modalitat destaca per ser molt controlada i estable gràcies a un model de treball madur. Però aquesta forma de fer la digestió anaeròbia te el desavantatge de que no és aplicable a tots, ja que és degut  al seu alt desenvolupament i tecnificació, requereix equips d’alt cost i recursos humans altament capacitats  que exclouen als petits i mitjans productors.

Una altra modalitat de la digestió anaeròbia és el pistó o flux tubular, que s’associa amb un procés més aviat artesanal i precari de baixa estabilitat, però per aquesta mateixa raó és un model bastant econòmic i disponible per a activitats que actualment estan marginades. De totes maneres, les noves tècniques en la producció de materials, que augmenten les capacitats tècniques a costos més baixos, les comunicacions integrades als dispositius mòbils, que permeten un major control en el procés, o fins i tot els controladors intel·ligents capaços de distingir efectes i canvis en el medi, són només alguns dels últims avenços que obren un ventall de possibilitats per a la digestió anaeròbica que fins ara estaven fora del nostre abast. Entre ells, la possibilitat de trobar una fórmula que mantingui l’alt nivell de rendiment de la barreja completa aplicada a la simplicitat del material i al procés del flux del pistó. És un tema que es planteja i que està en l’aire. Què passaria si les dues tècniques poguessin combinar-se i l’avenç científic associat amb la barreja completa s’acostés als baixos costos de material i operacionals d’un pistó?