Si bé la digestió anaeròbia és un procés natural que ha sigut explotat per múltiples cultures de diferents maneres, avui dia la tècnica s’ha industrialitzat i desenvolupat de manera molt controlada a través dels avenços tecnològics relacionats amb la biotecnologia i els materials. El principal exponent de l’èxit és la digestió anaeròbia de la mescla completa. Aquesta modalitat destaca per ser molt controlada i estable gràcies a un model de treball madur. Però aquesta forma de fer la digestió anaeròbia te el desavantatge de que no és aplicable a tots, ja que és degut al seu alt desenvolupament i tecnificació, requereix equips d’alt cost i recursos humans altament capacitats que exclouen als petits i mitjans productors.
Una altra modalitat de la digestió anaeròbia és el pistó o flux tubular, que s’associa amb un procés més aviat artesanal i precari de baixa estabilitat, però per aquesta mateixa raó és un model bastant econòmic i disponible per a activitats que actualment estan marginades. De totes maneres, les noves tècniques en la producció de materials, que augmenten les capacitats tècniques a costos més baixos, les comunicacions integrades als dispositius mòbils, que permeten un major control en el procés, o fins i tot els controladors intel·ligents capaços de distingir efectes i canvis en el medi, són només alguns dels últims avenços que obren un ventall de possibilitats per a la digestió anaeròbica que fins ara estaven fora del nostre abast. Entre ells, la possibilitat de trobar una fórmula que mantingui l’alt nivell de rendiment de la barreja completa aplicada a la simplicitat del material i al procés del flux del pistó. És un tema que es planteja i que està en l’aire. Què passaria si les dues tècniques poguessin combinar-se i l’avenç científic associat amb la barreja completa s’acostés als baixos costos de material i operacionals d’un pistó?
